"Cal més conscienciació i mitjans per superar les dificultats, les diferències, les desigualtats"

 Josep A. Muñoz

PERIODISTA

 

Albert Fontanet, Llicenciat en Dret per la UAB i Soci Director de Global Jurídic, expert de la plataforma educativa [ED]BUILDING, és advocat de família i, com a tal, dóna prioritat a la proximitat amb els seus clients, allò que anomena amb encert, “acompanyament legal”. Evidentment, una de les seves especialitats és la dels drets del nens. Aprofitant la recent celebració del Dia Internacional del Drets dels Infants, hem volgut parlar amb el nostre expert sobre alguns aspectes a tenir en compte per introduir a la vida quotidiana la defensa dels menors i entendre com s'ha d'actuar en casos de que aquests drets siguin vulnerats.

Fer un Dia Internacional dels Drets dels Infants és suficient per conscienciar-nos? No ens hauria d'avergonyir que ens calgui un dia a l'any per recordar els casos de malnutrició, explotació, desigualtat...?

És evident que no hi ha prou, establir un Dia Internacional és una “coseta” més que posa el tema en el focus durant un dia, i durant aquesta jornada se'n parla i les persones escoltem, es fan activitats que permeten que la gent hi pensi. Però és evident que no és suficient. El que resulta imprescindible és que un cúmul d'inputs constants facin canviar la cultura general sobre aquests drets.

Faltaria més compromís per part de les institucions públiques, del sistema educatiu, dels pares i mares, dels mitjans, per mantenir una constant que permeti que els tinguem sempre presents?

Crec que compromís n'hi ha. Penseu que des que s'aprova la Declaració dels Drets del Nen el 1989, s'han incorporat a la nostra vida quotidiana molts elements que ens semblen absolutament normals i que van tenir el seu punt de partida allà. Per tant, el que es constata és que les coses volen temps i que volen un canvi en la cultura.  Per tant, de compromís hi ha, però cal entendre que les coses mai succeeixen d'avui per demà. Sempre cal més conscienciació i mitjans per superar les dificultats, les diferències, les desigualtats. Cal molta educació, aquest ha de ser el principal compromís, però el progrés és constant, potser lent, tenint en compte que parlem d'un aspecte delicat, com són els nens, però continuarem progressant.

Falta l'aparador, que es vegi i que no es mantingui el problema en un segon pla.

Encara hi ha moltes circumstàncies que ens passen desapercebudes. Sovint escoltem els grans drames —nens treballant, prostituïts, que passen gana, i no cal anar lluny, els tenim aquí mateix—, i aquests són els temes que més es tracten, els més greus, però hi ha coses del dia a dia que no tenen cap mena d'aparador —nens sotmesos a maltractaments, no respectats des de molts punts de vista—. Això és el que requereix més dedicació, perquè no es tracta de manera habitual.

"El missatge ha de ser positiu, s'ha avançat moltíssim de de fa trenta anys"

La igualtat d'oportunitats és, encara, una utopia? Les diferències per gènere, raça o estatus socioeconòmic, deixaran algun dia de decidir el futur dels infants?

Sí, estem molt lluny. Però crec que el missatge ha de ser positiu, tenint en compte el que deia abans, s'ha avançat moltíssim des de fa trenta anys. Insisteixo: més enllà dels grans drames que es detecten a països del tercer món, és una utopia la igualtat en el sentit ple, però s'ha fet camí en molts fronts. Aspectes com l'educació, les garanties necessàries per ser adoptats per famílies adequades... ja formen part de la normalitat de molts països. Evidentment hi ha d'altres qüestions en les quals encara sí que podem parlar d'utopies, però també hi ha xocs culturals i altres factors que dificulten obrir camí.

Per la teva vinculació en entorns familiars, has detectat un avançament en la preocupació pels drets dels nens per part de pares, avis...?

Sens dubte. Parlo de l'entorn més immediat. Es té més en compte què vol el nen i es veu una major implicació de tots els progenitors. És bastant públic i notori que la custòdia compartida està a l'ordre del dia. Quan vaig començar en aquesta professió es donava per fet que una custòdia seria per la mare, podríem dir que era un dels pocs aspectes en els quals l'home estava discriminat. Amb el pas dels anys això ha patit un canvi molt clar, fins al punt que a la compartida el pare ja comença a ser la primera opció. Això ha canviat perquè els homes s'impliquen més en el dia a dia dels nens, i exerceixen el mateix rol que abans estava assignat a les mares. S'està superant el model de família on la mare s'ocupava dels fills i el pare es dedicava a portar els diners a casa. Ara tothom fa de tot. També han crescut les demandes d'avis que volen garantir el contacte amb els seus néts. Ara hi ha un component de drets en que tothom vol vetllar per l'estabilitat del nen. Cada cop més es posa en primer lloc aquesta estabilitat i l'adequat desenvolupament de l’infant com a persona.

Quin paper jugueu els professionals del dret en les dinàmiques sorgides arran dels nous models de família?

Bàsicament, els advocats no juguem cap paper, aquest paper pertany als polítics. S'han normalitzat els matrimonis homosexuals, s'han dotat de drets i deures a les parelles de fet, no s'estableix cap diferència entre fills dins o fora del matrimoni. Tot això és el gran avenç. Els professionals ens hem limitat a no fer diferenciacions i aplicar la llei.

"Molts infants acaben situats en una òrbita de conflicte parental"

Des del teu punt de vista (i amb l'experiència pel tracte amb famílies en aquestes circumstàncies), com viuen els infants les situacions de conflicte? Se'ls escolta? Es té en compte la seva opinió?

Hi ha molts casos que es preserva als nens de qualsevol procés conflictiu. Però hi ha altres casos que no, fins i tot es fa un ús poc correcte del nen, que es converteix en un instrument. No hem d'entendre tant una conducta expressa de voler fer mal a l'altre, que és un fet en moltes ocasions, sinó bàsicament que tenim a persones que passen per un moment de dolor molt profund pel que estan vivint, i s'agafen als fills com a element que els hi permet mantenir l'estabilitat. El nen acaba sent motiu de pugna constant, no se'ls preserva, i molts acaben situats en una òrbita de conflicte parental. Estan enmig i han de fer equilibris per quedar bé amb la mare i el pare, que a la vegada tracten de posar al fill a favor seu, aïllant-lo de l'altre, a vegades per perjudicar a qui, fins ara, havia estat la seva parella, a vegades com a taula de salvació, el que s'anomena "alienació parental". Això, malauradament, encara s'està produint més del que seria desitjable, tot i que al final som persones i entenem que quan això passa és perquè la situació no ens permet actuar de manera freda, serena i correcta quan ens trobem en un daltabaix emocional tan bèstia.

Quin és l'error, mantenir al nen apartat per minimitzar els danys o voler involucrar-lo massa?

Les dues coses. El nen, tingui quatre anys o dotze, o setze, s'adona del que està passant. Aïllar-lo com dient-li “aquí no passa res” és inviable. Al nen se li ha d'explicar la veritat. Això sí, s'ha de fer de manera adequada depenent de la seva edat. I explicar la veritat no vol dir entrar en detall en tot. S'ha de ser clar: “els pares se separen, això no té marxa enrere, és definitiu...”. Se'ls hi ha d'oferir l'explicació més adient i se'ls hi ha de donar la seguretat que això no suposa perdre res. Clar que perdrà el dia a dia dels seus pares junts, però no la seva vida amb ells. No se'ls pot aïllar per no explicar-los què està passant. Però alhora se'ls ha d'apartar del conflicte. Pensem que parlem, en el cas d'una separació, de dues persones que passen de tenir una vida en comú a haver de trencar-la. I en aquesta situació mai trobarem que estiguin d'acord en tot en dos minuts. Hi ha d'haver una negociació i, per tant, punts de conflicte. Aquí és on el nen ha de quedar fora. L'objectiu, per tant, és ser molt clar amb el nen i alhora mantenir-lo al marge del conflicte tant com sigui possible. En un món ideal tots dos pares haurien de seguir potenciant a l'altre de la forma més adequada al marge del conflicte que hi pugui haver, però ja sabem que aquests casos no són els habituals.

I en el cas dels adolescents, penses que estan mal informats? Tenen més dades respecte als drets a l'escola, a l'àmbit familiar, però em refereixo als drets legals, sobre els quals poden rebre informació distorsionada mitjançant internet.

No tinc la impressió que els adolescents estiguin mal informats. Tot és millorable, clar. Precisament perquè l'adolescència es caracteritza per una cosa molt concreta: tenen molt aguditzat el sentit de la justícia. Tot ho porten a la màxima expressió. Per tant, fruit d'això, ells ja espremen els seus drets i els porten fins i tot més enllà dels drets que ja existeixen. Perquè hi ha una realitat molt evident. Sovint passa que tenim casos de fills adolescents i hi ha una sentència que diu que aquest nen ha d'estar certs dies amb la mare i altres amb el pare. Però ai que això s'hagi adoptat per part d'un jutge o per un acord dels pares i ell no estigui d'acord, perquè no ho complirà. Què fas si no vol complir amb aquests dies?

No hi ha recursos legals?

Si agafes la llei no trobaràs cap recurs on digui que un nen de quinze anys pugui decidir això. Com a molt trobaràs que a partir dels dotze anys un nen pot ser escoltat i la seva opinió pot ser tinguda en compte a l'hora de decidir. Però la realitat és que hi ha adolescents que poden no estar d'acord amb una sentència i no la compliran. I contra això, contra aquest dret que aquesta persona menor d'edat està exercint, no hi ha cap arma legal.

I quines solucions legals es poden plantejar en aquests casos?

Doncs si resulta, per exemple, que el dia que ha d'anar a casa del pare no hi va perquè no vol, el pare pot responsabilitzar a la mare i presentar una demanda d'execució de sentència sol·licitant que el jutge obligui a la mare a complir-la. No hi ha més. Com et dic, els nens a vegades exerciran més drets dels que realment tenen.

Creus que l'estabilitat emocional del nen depèn del model de família?

Encara sí. I no dic que hagi de ser així. He tingut l'ocasió d'experimentar com els hi costa encara a fills i filles de parelles homosexuals o de famílies monoparentals explicar a l'escola, als seus companys o als professors, que tenen dos pares, dues mares, només un o una... Igual que fa uns anys ser fill o filla d'una parella de divorciats no acabava de ser "normal", sóc testimoni del que costa que, després de passar uns anys de normalitat amb la família quan són infants, al arribar a l'escola o haver de relacionar-se expressin amb normalitat la seva situació familiar. Sovint ens trobem que els nens encara no estan preparats per respondre aquestes preguntes. No obstant aquestes dificultats, no podem afirmar que no hi hagi una estabilitat emocional. Almenys al nostre entorn més proper, està coberta.

Això es complica en situacions de separacions o maltractaments. El nen pot tenir encara més dificultats per gestionar la seva relació amb els amics o els companys de classe.

Sempre explico que una de les pors més freqüents que té una parella quan comença els tràmits de separació o de divorci, és el trauma que aquest pas crearà en el nen. És una de les qüestions que posen sobre la taula el primer dia. Sempre els hi contesto que el seu fill, amb excepcions molt puntuals, no tindrà cap trauma per això, ni tindrà una davallada en el rendiment escolar. Això passarà si el col·loquen enmig del conflicte entre ells, si se n’adona que els seus pares s'odien i ha de fer equilibris per quedar bé amb tots dos. Llavors sí que patirà de debò, però ho superarà.

Proposa'ns recursos per abordar el conflicte que se'n deriva d'una separació o divorci.

Hi ha dos molt efectius. Un funciona molt bé i es fa poc: a vegades, per intentar salvar la relació, es fa ús de la teràpia de parella. Malauradament, aquestes teràpies no tenen un gran grau d'èxit. Crec que una relació o està viva o està a l'UCI —et pots salvar però quedes tocat—. Quan es va a teràpia és perquè la relació ja està en el segon cas. Cada cop més trobem el fet que, previ a la tramitació legal, la parella ha passat per teràpia i han superat les tensions, arribant en un moment que els conflictes ja no tenen un grau tan elevat, ja que han tingut un temps per fer l'esforç de resoldre conflictes posant-los damunt la taula. Així que el sentiment d'irritació no és tan fort i s'aborda el procés legal d'altra manera. Encara passa poc, però si es fes més teràpia, s'eliminarien moltes coses que passen a ser el gran focus de conflicte.

"més teràpia eliminaria molts focus de conflicte"

La segona cosa que durant una època es va pensar que seria una gran solució i que s'ha estancat una mica és la mediació, que consisteix a seure amb un mediador que es posa al mig i capta les necessitats, les peticions de cada part i intenta apropar-les, disminuint el conflicte i acordant, entre tots, bona part de les condicions del procés. Amb això s'aconsegueix un grau més elevat de compliments, ja que són acords establerts entre tots dos, no imposats per un jutge.

El dia que aquests dos recursos siguin més habituals, entendrem que a la vida tot són cicles i que aquests comencen i acaben. També els matrimonis i les parelles. S'ha de començar a superar aquests pòsits culturals que diuen que el matrimoni és per a tota la vida. Mentre no aprofundim en aquests aspectes, continuaran sent experiències conflictives.

Quins serien els símptomes d'alerta per detectar el maltractament d'un infant?

Són símptomes bastant evidents, tant els físics com els psicològics. Trobem els canvis d'humor, que normalment es manifesten en forma de retraïment intern, el nen comença a parlar menys, a deixar d'expressar els seus sentiments, i acostuma a associar això amb un descens abrupte del rendiment escolar.  Altre símptoma molt evident és l'agressivitat, de cop i volta té reaccions airoses, pega als companys de classe sense cap motiu. Bàsicament són aquests elements i els detecta, lògicament, qui té un contacte proper amb el menor, el pare, la mare, els avis, fins el seu tutor. Quan això es produeix de manera clara s'ha de generar una alerta immediata i s'ha d'actuar, perquè hi ha vegades que no s'està produint cap procés de divorci, ni de separació, tot és aparentment normal. Però si un nen té un canvi d'actitud vital, és un símptoma evident de que alguna cosa no va bé. A més, no es manifesta aparentment, estic pensant en un nen de quatre anys que no et sap explicar el que està passant. I aquest nen té por, un defalliment absolut de la seva actitud vital. Aquí s'ha d'intervenir immediatament perquè, com se sol dir, els nens no menteixen. Alguna cosa ha d'estar provocant aquests canvis. Moltes vegades, els qui més ajuden són els docents.

I com s'actua? Es denuncia? Qui protegeix els drets del nen?

Hi ha mitjans, però malauradament no són tan eficaços com seria desitjable. Habitualment es comença amb la intervenció de psicòlegs o professionals adscrits a la mateixa escola que, aprofitant que el nen està en un entorn que li és conegut, avaluen què pot estar passant, o bé els progenitors els porten a un psicòleg, que fa una diagnosi en cas de nens més petits que no es poden expressar, a través de dibuixos i altres proves, i aquí moltes vegades ja surt el problema i es detecta un possible maltractament. Si surten aspectes rellevants i són fets denunciables es pot posar la denúncia davant dels jutjats, exposant els fets, de tal manera que el jutjat inicia una investigació per aclarir què està passant, o bé posar-lo en coneixement de la DGAIA (Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència de la Generalitat), que davant de segons quins fets també actua i avalua per si s'ha d'emprendre alguna mesura de protecció. A la DGAIA s'accedeix a través dels serveis socials de cada municipi i intervé, normalment, en casos de famílies amb nens amb riscos d'exclusió social, etc. Amb famílies de classe mitjana normalment es resol mitjançant els tribunals.

Entenc, per tant, que en el cas de que es detecti al centre educatiu, el primer pas seria que sigui el psicòleg del centre qui faci una primera avaluació.

És la via on molt sovint s'inicien els primers elements de diagnosi. Penseu que els infants passen moltes hores a l'escola, per tant és un entorn conegut i tenen a uns tutors que ja els coneixen. Per això, els centres són els primers que veuen el que hi ha, truquen al psicòleg de l'escola i parlen amb els pares.

I creus que els centres tenen recursos suficients?

No. Afortunadament hi ha docents que tenen anys d'experiència i ho detecten ràpid, l'observen i donen la veu d'alarma. Segons quins casos ja contacten directament amb la DGAIA. Però, evidentment, convindria que tinguessin més mitjans, sí.

També són aquestes entitats qui moltes vegades han de vehicular la informació per fer tasca preventiva. Creus que han d'assumir aquest rol?

No s'hauria de deixar al marge, però al centre educatiu no se li pot carregar amb la responsabilitat de detectar-ho tot i fer la prevenció. És clar que allà es conviu amb els nens i se'ls ha de tenir en compte. Els centres fan la labor que fan, que és la de formar acadèmicament al nen i de contribuir, juntament amb la família, a formar persones. En la part que els pugui correspondre en aquest àmbit, si observen que alguna cosa no va bé tenen l'obligació de donar el crit d'alerta i posar-ho en coneixement de qui toqui, però crec que no poden anar més enllà d'això. En tot cas s'hauria d'incidir molt en l'educació als nens del que poden esperar de la vida i del que no, el que poden acceptar i el que no. És a dir, aprofundir en els conceptes com la dignitat i els seus desenvolupaments.

Hi ha molts estudiants que encara no saben com orientar el seu futur professional. Tu vas tenir clar que et volies dedicar al dret? Què vas tenir en compte a l'hora d'escollir?

Primer vaig optar pel Dret perquè sempre em va interessar. Abans de saber definir què era el Dret, sempre em va interessar molt pensar en allò que podíem fer i que no podíem fer, en allò que constitueixen els drets i els deures, en distingir entre el bé i el mal, en entendre què és allò que ens regeix a la vida. Això sempre m'havia generat inquietud, a part del fet de ser una persona de lletres. Per tant, era més lògic plantejar aquesta que no la carrera d'Enginyeria. No oblido la meva autoconfiança, que em podia expressar bé i que sabia expressar-me correctament.

El Dret a l'àmbit familiar requereix d'una actitud que tu mateix presentes com “d'acompanyament”, un concepte que està molt vinculat al camí vital de les persones. És un aspecte del dret que no s'aborda molt, sempre tenim la imatge d'una actitud més freda per part dels professionals.

"no entendria l´advocacia sense la proximitat a les persones"

Clar. Un cop ja estàs, perquè una cosa és fer dret i altra cosa és posar-se a fer d'advocat, pots optar per exercir en un àmbit molt impersonal o pots optar per fer-ho en un àmbit més personal, per un àmbit més asèptic —lleis, drets, deures i prou— o en un àmbit que impliqui això i un acompanyament a la persona, ajudant-la en el seu dia a dia. He provat les dues coses i al final el que m'agrada i em fa sentir bé és posar el dret a disposició de les persones, acompanyar-les al seu dia a dia i amb els seus problemes, sigui en qüestions de divorci o separació, o quan s'ha mort algú i s'ha de gestionar la seva successió, o quan s'ha d'ajudar algú amb incapacitat, per tal que la seva persona estigui protegida pel seu tutor. M'interessa molt aquest component més personal que el purament mercantil. De fet, no puc concebre l'advocacia d'altra manera ni la podria exercir si no fos mitjançant aquest punt de proximitat. De vegades s'ha de mantenir un equilibri perquè, com dius, s'ha de ser fred, contundent. Cal trobar el moment per tot. Cal entendre que un client no et trucarà només per consultar qüestions de dret, sinó que sovint la nostra feina acaba sent de molta recomanació. Jo no em dedico només a anar a judicis, acabo moltes vegades recomanant als clients si és moment de marxar de casa, o com li hauria d'explicar al seu fill determinada situació. Són circumstàncies que et donen l'experiència de preveure —els humans som molt predictibles—. Així s'acaba produint una relació professional que va a cavall entre l'exercici purament del dret i l'advocacia amb aquest acompanyament durant el procés, entenen que algun dia s'ha d'acabar i els clients han de volar sols.