Carles Rodrigo: "El joc hauria de permetre a l'infant desenvolupar la seva imaginació i la seva creativitat"

Carles Rodrigo. Dr. en Pedagogia i creador del Joc de Kidnelis

 

     Josep A. Muñoz

    PERIODISTA

 

S’acosten dates de consum de jocs i joguines i, com cada any, a les famílies se'ns presenten diferents fronts tot sovint difícils de gestionar. Bàsicament parlem del conflicte entre allò que volem pels nostres infants, el que els convé, el que ells mateixos desitgen, i (un clàssic) el que avis, àvies i altres familiars els regalen. Entrevistem Carles Rodrigo, cofundador de la marca Kidnelis, jocs dissenyats i produïts localment amb valors ètics i amb gent del tercer sector social. Carles Rodrigo és Doctor en Pedagogia, Llicenciat en Psicopedagogia i mestre de Primària. Autor de la tesi doctoral “Motivació, expectatives i aprenentatge cooperatiu en una escola inclusiva” i creador de El Joc de Kidnelis.

Com va néixer la idea de Kidnelis?

Kidnelis és un joc educatiu que neix de l'experiència que tinc com a mestre. És un recurs que jo tenia a l'escola i que vam veure que en el fons no deixava de ser un joc amb el qual els nens aprenien i es divertien. Amb ell treballem la lectoescriptura, és a dir, els petits estan llegint, estan entenent, comprenent, escrivint, però a l'hora estan jugant a descobrir si la frase que llegeixen és veritat o mentida. Aquí entra el joc. Per exemple, si llegeixen "el cavall menja llibres", quan l'entenen s'imaginen el cavall menjant llibres, somriuen, els hi fa gràcia i confirmen que és mentida. Quan després escriuen la frase no els hi costa perquè s'estan imaginant l'acció que descriu. Per tant fan el traç a gust. Aquesta és l'experiència que tenia com a mestre. Tot i que pot semblar una feineta d'escola, als nens els agrada, i els hi fa ganes d'escriure després de conèixer la frase corresponent. Hi ha frases que són totalment falses, veritats, i altres que poden plantejar el dubte i aquí entra la discussió. Per exemple: “Si crido molt fort, em fan més cas”. Aquí és on intervindrà l'adult. El joc està pensat per fer cinc frases i després comentar-les amb els pares, de tal manera que s'estableix un diàleg. Així els pares poden jugar amb els fills. De fet a les instruccions indiquem que hi hagi una participació dels adults inventant frases o convidant als fills que les facin pe jugar junts.

Va ser molt complicat adaptar aquesta experiència de classe a un joc comercial?

Difícil no, perquè tenia molt clara la idea i a on volia arribar. Fins i tot es va mantenir el format amb fitxes que va quedar molt semblant al que feia servir. L'únic que vam adaptar va ser el text amb lletra d'impremta, combinat amb la tipografia lligada, perquè els infants estan en aquell punt que passen a llegir de lletra lligada a impremta, i així el joc també serveix per identificar les lletres i poder fer la translació.

I el nom d'on ve?

Inicialment es deia “el joc del mentider”. No ens van acceptar aquesta marca perquè ja estava agafada i llavors, un dia, jugant amb els meus fills, va sortir Kidnelis, amb la combinació de “kid” (nen en anglès) i “nelis”, que li dóna una sonoritat catalana que ens va agradar.

En el cas de Kidnelis, fomenteu la interacció amb els pares. És molt habitual que es comprin joguines per tenir el nen distret i no participar amb ells.

De fet és una de les claus del joc de Kidnelis. L'infant pot jugar sol, però requereix, si es vol, la participació dels pares. Hauríem de fer-ho. El joc és un moment de plaer, i el fet de jugar amb els fills vol dir que compartim aquell moment per gaudir amb ells. Això ens ajuda a establir una relació i uns vincles positius, perquè si no tot són ordres, contraordres, presses... Hauríem de participar en el joc perquè és bo intervenir en els moments on els nens i nenes desenvolupen la seva maduració personal. El joc no hauria de ser un cangur. L'hem de veure com una eina per fomentar la sociabilitat, sigui amb altres nens o amb la família.

Què necessita realment l’infant d’un joc o joguina, des del punt de vista de la pedagogia?

El joc hauria de permetre a l'infant desenvolupar la seva imaginació i la seva creativitat. Són els dos valors que ha de tenir per ser educatiu, que al jugar pugui crear el seu món i convertir aquella joguina en un joc simbòlic. Aquest és el repte que ens hauríem de plantejar des d'un punt de vista pedagògic.

I com podem conciliar allò que vol amb allò que li convé?

Els hauríem d'oferir la joguina, que el nen la veiés, que la toqui. Molts nens escullen les joguines que veuen als catàlegs o a la televisió. Com a pares hauríem de tenir una visió crítica de la tele i dels catàlegs, i no fer-los servir per estalviar-nos la feina d'escollir. Abans que ens demani allò que ha vist trenta-set vegades a la tele o a la portada del catàleg, nosaltres ens hem d'avançar i preguntar-li “què et sembla? Què creus que farà aquesta joguina? Per què la vols?” 

És a dir, fer que es qüestionin el valor que li donaran. Si ho fem abans que l'infant faci la demanda, ja tindrà un criteri més establert. Potser la demanarà igual perquè li agrada o és la joguina de moda, però almenys li hauràs fet qüestionar el motiu per què la volen. A vegades esperen més de la joguina, això també li hem d'explicar, perquè comprengui que no tot el que veu a la imatge s'inclou al producte, o potser dóna la impressió que els elements que formen part de la joguina són més grans, o es mouen, o interactuaran amb ells de manera independent.

Recomanes, per tant, mantenir un diàleg previ, fins i tot anar a la botiga perquè vegi la joguina?

I tant. Aquesta comunicació amb els nostres infants és bàsica perquè comencin a treballar el seu criteri. Quan veuen una joguina a la tele s'imaginen un món i a vegades aquest món és molt allunyat del que realment li oferirà. Apropar-los a la realitat permet que, abans de comprar-la, se n’adonin que potser no arribarà a les seves expectatives i fins i tot buscar altre que s'ajusti més al que volen.

Com gestionem la frustració de l’infant quan obre el paquet i allò que semblava espectacular a la tele, resulta ser un plàstic encunyat? Hauríem de trobar temps per treballar-ho a priori, abans de despertar-se el desig?

Han d'aprendre amb la frustració i assumir-la. El problema és quan, arran de la frustració, la joguina queda arraconada a un prestatge o ja no juguen mai més amb ella i es pensen que poden demanar altra cosa. Aquí entraríem al tema de quantes joguines s'han de comprar. Moltes vegades la frustració li passarà ràpid perquè sap que tindrà altres oportunitats per tenir noves joguines. En el fons la frustració hauria de ser educativa, però com tenen un substitut amb els altres cinquanta regals que li hauran fet, continuaran amb aquesta dinàmica de demanar per poder escollir. Com deia, és important que no limiti la seva elecció basada en la publicitat i que entengui que ha d'haver-hi uns límits. Si ho fem així, l'eduquem perquè aprengui que no es poden arraconar les coses i a fer un ús responsable.

A banda de la gestió responsable a casa, ens trobem amb allò que ens arriba sobrevingut per part dels familiars. Un front més. Caldrà més d’una conversa prèvia amb els avis i els tiets?

Hem de parlar amb els familiars i arribar a acords. No podem deixar als familiars que regalin tot el que volen. S'han de posar uns límits en funció del que nosaltres creiem que és bo pels nostres infants. I aquí haurem de fer una bona gestió. Tant en la quantitat com en la qualitat. Nosaltres som els pares i per tant si diem que no volem que l'infant rebi determinat tipus de joguina, s'haurà de negociar. Si no vull que el meu nen de tres anys tingui una tauleta, per molt que la iaia li vulgui regalar li ha de quedar clar que si li compra, no li donarem, i per tant s'haurà de buscar altra cosa més adient.

Quines joguines mai no hauríem d’adquirir? Estem parlant de joguines que emulen armes? Jocs violents? Jocs de taula on l’objectiu és acumular béns?

Crec que, sobretot, qualsevol joguina que fomenti la discriminació sexista o el bel·licisme s'haurien de descartar automàticament i buscar aquelles que siguin educatives i fomentin valors positius, que puguin fer créixer als nostres fills com a individus.

I penses que els pares són ara més conscients d'això?

Sí, ho són, però a vegades es deixen portar pel que els hi demanen.

Hi ha altres aspectes a tenir en compte a l’hora d’adquirir joguines que van més enllà (o no) de l’aspecte pedagògic. L’origen geogràfic, el codi ètic de determinats fabricants i marques, l’ús indiscriminat d’embolcalls residuals, la seguretat de l’infant... Si ja és complicat donar amb la joguina adequada, això ens complica una mica més l’elecció. Algun consell?

Hauríem de ser consumidors responsables sempre, per qualsevol cosa que comprem. I amb les joguines també. Això és difícil però ens hem d'acostumar a mirar, no només el preu, sinó també altres aspectes: qualitat dels materials, proximitat de la producció, valors ètics i responsables de les empreses que han fabricat la joguina...

T'anava a preguntar quins avantatges creus que tenen els jocs manuals enfront dels tecnològics, però veig que fins i tot heu adaptat el joc de Kidnelis en forma d'APP, per tant és evident que aposteu per fer servir també dispositius

electrònics.

No ho hem de descartar, sempre que es faci un ús responsable. Si tens una cuineta de fusta i el nen o la nena juga sense que li facis cas, és tan dolent com que el nen jugui amb la tauleta tot sol. Si participem amb ells, trobo positiu que facin servir eines tecnològiques que complementin el joc.

Com més senzilla és una joguina major desenvolupament de la imaginació?

Els jocs i les joguines en general, com més complicades són, eliminen més la imaginació dels infants. Són més tancades i no poden sortir-se d'unes normes, per tant baixa el nivell de creativitat. Com més simples, més fàcil serà que aquella joguina esdevingui que els petits facin servir la nau voladora que tenen al cap.

Quin tipus de material feu servir per crear els vostres jocs?

Roba, cartó, paper... i plàstic injectat. Materials bàsics. Mirem de controlar la procedència, però s'ha de reconèixer que no sempre és fàcil portar un control d'absolutament tot el material que compon un producte. No només parlem de la joguina en si mateixa, també de l'embalatge.

Detectes que ara hi ha més preocupació dels pares a l'hora de comprovar si la joguina té uns valors adequats per als seus fills?

Hi ha preocupació, però poca oferta de productes que ho tinguin en compte. En el fons, les grans empreses amb la publicitat i el màrqueting se'ns mengen. De joguines educatives estem al 8% del total. Puzzles i poca cosa més, la resta són jocs competitius, per guanyar, per matar... Joguines per aprendre a construir, hi ha molt poques.

I què en penses de regalar una mascota?

Quan decidim regalar una mascota, estem adquirint una responsabilitat molt gran i per a tota la vida. Una mascota no és una joguina a la que, com a molt, haurem de canviar les piles o comprar un llapis nou; la mascota és un ésser viu que haurem d’alimentar, haurem de tenir-ne cura diària, un ésser viu que condiciona la vida de tota la família... no la podrem retornar, guardar o reciclar quan no volguem jugar.

 Una mascota no pot ser pensada ni utilitzada com una joguina. Una mascota no ha de substituir una joguina, i per tant, no hauriem de regalar-la al mateix moment que d’altres joguines o regals. Tenir una mascota requereix una decisió meditada i consensuada per la família, comporta esforç, despesa i dedicació i cal trobar el moment per incorporar-la a la vida familiar.

En aquest punt, ja podríem arribar a una conclusió en forma de set o vuit pautes per tenir en compte a l'hora d'escollir les joguines?

És important que els infants toquin abans la joguina que demana, que la provin, que vegin com és en realitat. Que nosaltres ens comuniquem amb ells sobre què esperen d'ella. Al final, del que es tracta és de fer de pares. I a partir d'aquí, respectant la seva opinió, valorar. En el fons li ha de fer il·lusió. A vegades comprem joguines que ens fan il·lusió a nosaltres més que a ells.

Hi ha molts estudiants que encara no saben com orientar el seu futur professional. Tu vas tenir clar que et volies dedicar a la pedagogia? Què vas tenir en compte a l'hora d'escollir?

Jo vaig escollir des de molt petit. Vaig estudiar la carrera de magisteri i sóc mestre. La meva formació m'ha portat a estudiar psicopedagogia -em vaig llicenciar-, i després a la recerca educativa i a fer el doctorat en pedagogia. Però em defineixo com a mestre. No renuncio a la investigació, que m'agrada molt. La meva vocació és explicar i ensenyar. Recomano que els pares, igual que amb el joc, parlin amb els seus fills, que esbrinin què és el que realment els motiva, que els recolzin en tot el que sigui possible. I que els convidin a no deixar d'aprendre i d'estudiar.